El taller d'escriptura

 

Sents que la professora diu “escriure cap a dins” i la boca de l’estómac se t’omple de papallones. La torridesa de juliol ha fos els quatre temes comptats als quals sempre recorres a l’hora d’inventar històries. El sentit del ridícul que et pensaves que mantenies a ratlla et somriu de manera maliciosa, alliberat per fi del captiveri que, d’altra banda, sabies que no era tant definitiu. Observes, aclaparada, el full Word en blanc i sospites que, aquesta vegada, no s’omplirà de negre o, almenys no ho farà fàcilment.

No t’ha agradat mai però decideixes fer servir la segona persona del singular per escriure aquestes ratlles i, així i tot, no el trobes prou impersonal. Però descartes el plural perquè tampoc voldries semblar una monarca absolutista de l’antic règim. És llavors que et ve al cap aquella tieta a qui, de petita, només veies a les celebracions familiars. Parla, no siguis tant vergonyosa -et deia tot mirant-te amb uns ulls que pretenien simular un món- Ets molt alta, que jugues a “baloncesto”? Però tu, a qui els pares t’havien inculcat un estoicisme de pedra picada no arrencaves a córrer, no per por d’ofendre la tieta sinó perquè quan tens 11 anys el nadal sempre queda a tocar. Llavors responies, amb la cara enrojolada, que t’estimaves més llegir.

Si cal escriure cap a dins ho faràs, només es tracta de nedar i guardar la roba vorejant l’oceà. Però saps que l’exercici demana que t’hi submergeixis. Observes l’aigua negra i la trobes profunda i plena de peixos amb els quals encara no vols enfrontar-te. Així que, de moment, et conformes a pujar a la barca petita i prems les dents cada vegada que albires una onada. Almenys ja has posat fil a l’agulla.